Encetem el primer mes de l'any parlant d'alls, no podia ser d'altra manera!
La
procedència de l'All no se sap amb exactitud, però els estudiosos
semblen coincidir que podria provenir de l'Àsia Central cap al s.IV a.C..
A la Índia i a
l'antic Egipte, des de molt antic, ja li atorgaven aplicacions
medicinals. Precisament és en relats escrits en sànscrit on es troben
les primeres referències de l'all, fa ja uns 5.000 anys.
A Egipte
el consumien els esclaus que treballaven en la construcció de les
piràmides, donat que se li atribuïen propietats enèrgiques, saludables i revigoritzants. Els faraons li van donar un gran valor, no era un aliment destinat exclusivament als obrers, sinó que tenia una
gran importància en els costums egipcis, com ho indiquen els grans
d’all trobats entre les riqueses de la tomba de Tutankamon cap al 1500 abans de Crist.
A Grècia i Roma, aquest aliment era consumit principalment per soldats, navegants i camperols. Els gladiadors també hi eren aficionats per les propietats excitants de la líbido que se li atribuien.
Els romans, introductors de l'all a Europa, ja el consumien en el seu ientaculum (desdejuni) que prenien a primera hora del matí. Habitualment prenien pa untat en all i sal, formatge, ous, llet, hortalisses, fruites seques, raïm, olives (olivae) i vi pur (merum) o amb mel (mulsum).
A l'Edat Mitjana, va ser considerat un gran remei i protecció contra les pestes i epidèmies. Però també l'empraven com a condiment per a les verdures, juntament amb la ceba i amb tot tipus d'espècies.
 |
| Collita de l'all, Tacuinum Sanitatis (BnF, ms. Lat. 9333, f. 23) Font: Wikimedia |
Diu una llegenda que quatre presoners que estaven condemnats a mort van obtenir
l’oportunitat de canviar aquesta pena si enterraven els cossos dels
empestats.
Els quatre es van alimentar a base de vi amb all durant els
dies que va durar la feina, no van emmalaltir i van aconseguir
deslliurar-se de la forca. Així doncs, les propietats desinfectants i
antibiòtiques dels alls són ben conegudes en aquesta època.
 |
| Llibre de Sent Soví |
L'all apareix recollit en moltes de les receptes del “Llibre de Sent Soví”; un dels manuscrits de cuina més antics que
recull el conjunt de plats que es cuinaven als països de llengua i
cultura catalana a l’Edat Mitjana.
A l'Edat Moderna, l'all figura en els àpats de les classes populars,
però en poca quantitat. L'àpat principal i quasi únic d'aquestes classes
era el dinar, però en general valoraven poc els productes de l'horta i
es centraven més en productes que donessin energia i sustent per
aguantar el dia. En canvi, les classes altes valoraven més les verdures i
menjaven més qualitat i de manera més refinada. La presència de l'all
hi era assegurada i després del descobriment d'Amèrica, s'hi van incorporar altres aliments provinents d'aquest continent. És lògic pensar doncs, que també es va exportar aquest producte a terres americanes.
Durant els segles XVIII i XIX, l'all també s'emprava amb finalitats terapèutiques i medicinals per lluitar contra malalties com l’escorbut i l’asma. Al 1858, Louis Pasteur va confirmar les seves propietats antibacterianes, i va donar a conèixer el seu valor sobretot per combatre infeccions en el sistema digestiu.
 |
| Bodegó amb tomàquet Luis Meléndez (1715-1780) |
|
Durant la Primera Guerra Mundial, fou emprat com a antisèptic per netejar i curar, i per tractar la diarrea causada per les males condicions sanitàries a les trinxeres.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'all es va popularitzar notablement a l'exèrcit rus, adquirint el nom de “Penicilina Russa”, degut a la gran escassetat d'antibiòtics i de la falta de penicilina durant l'època. S'emprava l'all com a antibiòtic de manera massiva.
Ja veieu el gran valor que des de l'inici dels temps ha tingut aquest aliment. Són coneixements que s'han anat transmeten de generació en generació. Així doncs, val la pena de tenir-ne a l'abast! No ens pot fer cap mal, llevat d'una mica de mala olor a l'alè!
